Marcelino Camacho 1978. En la primera festa del PCE a la Casa de Camp, després de la seva legalització [Font: Wikipedia]
Marcelino Camacho 1978. En la primera festa del PCE a la Casa de Camp, després de la seva legalització [Font: Wikipedia]
Els arxius públics han estat, són i seran sempre una eina bàsica per a l'exercici efectiu del Dret a la Veritat i de les garanties de no repetició, tal com es remarca en la Llei 20/2022, de 19 d'octubre, de Memòria Democràtica. En aquesta senda, i en commemoració del 1r de Maig de 2025, Dia Internacional dels Treballadors, des de l'Arxiu Central del Ministeri de Treball i Economia Social fem públic l'expedient de Marcelino Camacho en la seva sol·licitud de la coneguda “Amnistia Laboral”
Qui no recorda a Camacho defensant l'Amnistia des de la tribuna d'oradors del Congrés dels Diputats? Sens dubte estem davant una de les imatges icòniques del segle XX espanyol.
L'Arxiu Central del Ministeri de Treball custodia la sèrie documental “Expedients d'Amnistia Laboral en aplicació de la Llei 46/1977, de 15 d'octubre”. La Llei d'Amnistia va constituir una de les primeres polítiques públiques de memòria en termes de reparació econòmica (articles 5è i 8è). No va ser fàcil ni senzill el seu transcórrer normatiu; de fet, fins a 1985 no es va aclarir el seu règim legal, sense oblidar que a molts dels seus sol·licitants se'ls arribaria a cobrar l'IRPF com si durant el temps a la presó haguessin estat treballant. Una batalla legal que es prolongaria fins a 2006.
De fet, la pròpia reivindicació a fer efectiu el dret a les prestacions establertes en la “Amnistia Laboral” per part dels lideris del moviment obrer de classe, però també per desenes de centenars d'obreres i obrers anònims, va donar pas a una altra de tantes lluites del moviment sindical. Batalla legal en què van tenir un paper central els advocats laboralistes –un altre dels col·lectius que van ajudar a reconstruir la lògica democràtica sota la dictadura franquista–. Les seves reivindicacions i accions van aparèixer repetidament en els mitjans de comunicació fins a arribar al propi Defensor del Poble.
Aquesta doble història, la de lluita obrera sota el franquisme –com a actor sociopolític principal de la transició a la democràcia – i la batalla per fer efectiva el dret a la reparació econòmica mitjançant l'Amnistia Laboral; pot rastrejar-se a través d'aquest Fons Documental que tant ens compta sobre el nostre passat recent.
Per què Marcelino? Entre els milers d'expedients cap altre nom genera tal capacitat de consens com la de Marcelino Camacho Abad (1918-2010). Fresador, cofundador de les actual Confederació Sindical de les Comissions Obreres, parlamentari en el Congrés dels Diputats pel Partit Comunista d'Espanya. Home íntegre respectat pels seus companys, camarades, amics o enemics. Sempre acompanyat de Josefina, teixint xarxes de solidaritat intra i extra murs de la Presó de Carabanchel.
No és la primera vegada que el Departament de Treball reconeix la figura de Camacho Abad. En 1995 se li va concedir la major distinció del llavors Ministeri de Treball i Seguretat Social: la medalla al Mèrit del Treball en la seva Categoria d'Or, juntament amb els seus companys del “Procés 1001”. Un dels moments més feliços de la seva vida com en nombroses ocasions va reconèixer. El mateix Camacho inclouria la sentència dictada pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) en la seva sol·licitud perquè se li concedís la “Amnistia Laboral”.
Acostés a aquest expedient és recórrer no sols una biografia personal, sinó col·lectiva del que va ser la història del moviment obrer en la seva generalitat i en el particular en el sud de Madrid: Motor Ibèrica, Carabanchel… Barri madrileny on va estar la gran presó del franquisme (on pas llargs períodes de presó) i a pocs quilòmetres de distància de la seva humil casa.
Un 26 de febrer de 1980 el Ministeri de Sanitat i Seguretat Social li va reconèixer el pagament de 523.375 pessetes, quantitat amb el qual va poder gairebé d'acabar pagar aquella casa al carrer Manuel Lamela. A uns metres quedava el carrer General Ricardos, on cada 1r de Maig prenia l'autobús 34 per a dirigir-se a la manifestació per a celebrar la festa dels treballadors amb una il·lusió i un entusiasme que va perdurar fins que els seus problemes de salut li ho van impedir.